Petita història de Rafel Hernàndez Sagarra, nascut a Barcelona el 6 d'abril del 1925 (resum).
I PART -FAMÍLIA-INFANCIA-ADOLESCÈNCIA-JOVENTUT- (1925-1949)
Els seus pares, José Lluís Hernández de Herrera i Trinidad Sagarra Rodríguez de Trujillo, ambdós de parla castellana i descendents directes, el pare, d'un magistrat de Sevilla, i la mare, d'un militar d'alta graduació que va participar a la guerra de Cuba. Per tant, pertanyent a la anomenada "classe mitjana alta". No cal allargar més aquest tema. Existeixen arbres genealògics (l'espòs de l'Africa Hernàndez Pibernat -neboda del Rafel- que és el Sr. Murcia, ha tingut la paciència d'investigar-los).
El pare era funcionari de carrera per oposició i cap de departament del Ministeri d'Hisenda on va ocupar diversos destins. La seva filla primogènita Maria Antònia, va nàixer a Madrid i els tres fills que van arribar després, Ferran, Carles i Rafel, són tots de l'època del seu destí a Barcelona.
En aquell temps va ser quan va succeir un important incident que va canviar la vida de la família. Durant la dictadura de Primo de Rivera, el cap de família que tenia idees polítiques de tendència socialista –amb renúncia expressa als seus orígens, inclòs els drets hereditaris d'un títol nobiliari, que ell menyspreava– i per les seves relacions amb els seus ideals proletaris, va ser expedientat i sancionat, amb un trasllat forçós a la colònia africana de la Guinea Española, on va ocupar la representació de l'estat com a delegat d'Hisenda i subgovernador a la ciutat de Bata, situada a la costa africana. L'alternativa de rebutjar el trasllat forçós, era el comiat fonamentat en "actividades subversivas". No obstant les condicions de treball eren aceptables –si exceptuem l’allunyament obligat– perquè tenia un sou amb bonificació per la situació de la plaça que ocupava, podía tornar a la península, en temps de vacances i també, cada dos anys, tenía sis mesos de permís. Va acceptar el trasllat perquè necesitaba mantenir una familia, amb dona i quatre fills.
Mentre va durar aquest exili, la família va situar el seu domicili a la ciutat de Segovia –on la vida era més barata i tenien alguns parents. Estava l’Alcázar de Segovia on hi havíen els fills d’un germà del pare que era un càrrec militar important i els seus fills –nebots i cosins, respectivamen– eren cadets de l’academia militar. El Rafel –el més petit de la família– encara no anava a escola i es pasava el temps al costat de sa mare i, segons li han comentat, no parava de preguntar tot el que li pasava pel cap, però aquesta curiositat va produir l’anècdota que als quatre anys ja habia aprés a llegir correctament, tot sol, els textos dels fullets i de tot els papers amb lletres que queien a les seves mans.
Superant dificultats econòmiques, la filla gran, Maria Antònia, va estudiar magisteri i va acabar la carrera en aquesta ciutat, quan tenia 18 anys, amb el número 2 de la seva promoció. Això va ser molt important perquè li permetia escollir destí i li va ser útil més endavant
Amb l'adveniment de la República l'any 1931, el funcionari José Luís Hernández de Herrera, va ser rehabilitat –amb la complerta recuperació de tots els drets de càrrec i antiguitat– i va poder tornar a la península. Va triar Catalunya i va ser destinat a la ciutat de Tarragona on el Rafel, que nomès tenia 6 anys i els seus pares i germans, van recuperar la vida de família. Es van instal·lar en un còmode xalet situat sobre el final de la platja del Miracle,a l’entrada mateixa de Tarragona –camí de la Rabassada– amb un petit jardí al voltant, fins i tot el Rafel recorda amb molta enyorança la parella de gossos –Teddy i Aída– amb els que jugava, i el mar i la platja a tocar. La vida era agradable pel matrimoni, que habia estat separat tant de temps, ara podien gaudir d’una recuperada normalitat, amb tots els fills menors estudiant i amb la filla gran, que va poder trobar plaça de mestra a la veïna vila de Torredembarra gràcies a la seva bona qualificació acadèmica. El Rafel, castellano parlant com tota la família, quan van arribar a la nova ciutat, va ser el primer que va aprendre la llengua catalana, perquè no tenia més remei. En aquell temps, a Tarragona, tots els nens de la seva edad, parlaven nomès català i ell el va aprendre amb naturalitat i amb rapidesa. La seva germana Maria Antonia –mestra– també el va aprendre normativament perquè la recuperada Generalitat, obligava al coneixement acadèmic del català a tots els mestres, per a poder exercir,.
Aquest temps, ple de felicitat –però excessivament curt- va ser la única època de vida familiar normal que va conèixer el protagonista d'aquesta història i va durar solament una mica més de quatre anys, fins que la guerra del 1936, va tornar a trastocar la vida de la seva familia. La guerra, ho va trencar tot, va interrompre els estudis dels fills i va obligar a la família a viatjar d'una ciutat a l'altra. Mentrestant, la filla es va quedar a viure a Torredembarra, on tenia la seva feina i la seva estabilitat.
El pare va passar a ser subdelegat d'Hisenda a Barcelona i, més tard, delegat d'Hisenda a Lleida i, quasi al final de la guerra, delegat a Tarragona fins que, amb l'ocupació de Catalunya per l'exercit feixista de Franco, i amb la desfeta de la República, va tenir que marxar a l'exili una altra vegada. Ara, per salvar la seva integritat física, perquè durant la guerra havia ocupat càrrecs polítics relacionats amb partits d'esquerra i això el va assenyalar com a objectiu. Va quedar-se a França en condicions precàries, treballant de peó o del que fós –encara que li havíen propossat anar a Mèxic amb bones condicions de feina, però no va voler allunyar-se més perquè creia –com tothom– que la situació del règim del dictador Franco no podia durar massa. I va durar 40 anys! No obstant, quan es va publicar un indult pels exilats per càrrecs polítics als voltants dels anys 50 i, animat pels amics i companys, va tornar a Espanya, per poder acollir-se a la jubilació imminent que per edad, ja tenia a tocar.
Durant tots els anys de querra civil, els germans havien prosseguit els estudis a empentes i rodolons i, tant a Barcelona com a Lleida, van salvar-se de morir bombardejats, durant els atacs de l'aviació franquista. Especialment a Lleida, quan la seva casa va ser metrallada i bombardejada (any 1937) i la plaça on estava va quedar destrossada amb un gran nombre de nens morts, que jugaven a pilota a la paret de l`edifici, tots amics del Rafel-el petit de la família que es va salvar de miracle, al caure tres o quatre bombes de gran potència a la plaça on jugaven davant mateix de la casa. Ell es va salvar perquè moments abans s'havia refugiat dintre de la sòlida entrada de la casa. Era l'edifici de la delegació d'Hisenda i comptava amb uns grans murs, encara que a un pam seu van saltar les grans portes de ferro cap l'interior impel·lides per l'enorme força de l'explosió. Aquest terrible atac amb bombes a la ciutat de Lleida i el especial empeny de fer baixes a la població civil va ser considerat por tot el món com el més salvatge que mai s’havia fet en guerres.Els avions també baixaven i feien pasades metrallant i algunes bales van entrar a la casa on estaven la mare i els dos fills grans (Ferran i Carles) i alguna el hi va passar molt a prop.
Aquell terrible succés, va impactar profundament en el Rafel i va endurir per sempre el seu caràcter fent-lo contrari a tota classe de violència, especialment a la guerra perquè va veure com, a poc metres de distància, quedaven trossejats per la metralla tots els seus amics, que uns minuts abans jugaven amb ell.
El bombardeig va ser terrible i ha quedat a la història com el més salvatge fet a Catalunya i en cap guerra anterior al món, i va marcar el curs de la guerra. Els morts i els ferits es veien per tots els carrers. El pare, que estava fora de Lleida, al assabentar-se va viatjar urgentment a la ciutat i va quedar tan impressionat que va prendre la decisió d'enviar la seva dona i el fill petit -Rafel- al poble d’Adrall, prop de la serra del Cadí, als Pirineus, la qual cosa varen fer el mateix dia i allí va estar-se en Rafel, quasi sempre apartat de la familia –perqué la mare als pocs dies va tornar a Lleida amb la familia i després només pujava de tant en tant– fins prop del final de la guerra. La estada del Rafel al Mas d’Eroles –que així es deia la masia– durant més d’un any, va ser per a ell una experiencia i un aprenentatge de la vida rural, extraordinari i molt educatiu. Un riu tocant la masia, amb un artilugi hidràulic de pales per produïr una mica d’electricitat i el què es podien pescar truites, neu quasi sempre, caballs, vaques, gallines i porcs, prats i muntanyes boscoses, etc.
Tornant a la història, cal remarcar que la sortida de la ciutat de Lleida fugint de l’horror va ser angoixadora. L'espectacle de veure trossos de persones per tot arreu va ser tant impressionant que, encara avui, està gravat a la retina dels que anaven dintre d'aquell cotxe quan viatjaven cap el nord. El pare i els dos fills grans van romandre a Lleida, l'un en el seu lloc de treball i els fills perquè seguien estudiant.
Poc desprès, el germà gran -en Ferran- va ser mobilitzat per l'exercit de la República (lleva del biberó). Al finalitzar la guerra, al estar encara en edat militar, va tenir d'incorporar-se a l'exercit espanyol i va fer un altre servei militar que li va durar prop de cinc anys més (cal aclarir que va coincidir amb la guerra europea i per això es va retardar la baixa definitiva). En Carles, dos anys més jove (16 anys), s'havia presentat voluntari al cos de carabiners i va acabar la guerra a la batalla del Ebre, a la qual va poder sobreviure i va arribar a Barcelona, formant part del exercit republicà en retirada. Era l'any 1939 i la mare i el fill petit, Rafel, al quedar-se sense marit i sense pare respectivament, van anar a viure, provisionalment, a casa d'uns parents a Barcelona (una germana del pare, casada i sense fills) que prou feina tenien per ells i, per tant, aquesta situació no va durar gaire temps. Concretament de l'any 39 al 41(1). Més avall, en ordre cronològic, segueix una breu explicació i la continuació del relat.
Durant la guerra i la post guerra, en Rafel va estar en perill de mort diverses vegades. Durant la guerra, el cas més greu ja queda reflectit més amunt, encara que van haver-hi altres accidents. No és possible incloure aquí tots els avatars d'una família que va anar d'un lloc a l'altre durant tota la guerra. Obviarem les aventures de subsistència i del dia a dia durant aquells tres anys. No obstant cal saber que l'any 37, durant els anomenats "fets de maig", el Rafel va estar al mig del tiroteig al carrer, en les baralles entre partits del govern republicà. A Barcelona, concretament, a la Via Laietana, on el seu pare tenia un pis per la familia a la delegació d’hisenda –protegida pel cos de carrabiners– que va ser uns dels llocs de lluita més aferrissada entre forces d'ordre públic de la Generalitat, els socialistes de l'UGT, els del PSUC, els del PCE, els del POUM i els anarquistes de la CNT-FAI, van anar uns dies amb baralles entre ells que, al final va ser una de les causes que van contribuir a perdre la guerra. Ell ho recorda tot i també les cues des de les 4 de la matinada –enviat per la seva mare– per aconseguir ser un dels primers per poder adquirir una barra de pa quan obrien les portes a les 7 del matí. Ell diu que l'olor d'aquella fleca i l'escalfor que sortia de la porta, és una de les sensacions que no oblidarà mai. Llavors tenia 12 anys.
(1)Immediatament desprès de l'ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, amb la guerra de camp ya tancada, a pesar d’aixó, els perills de mort del Rafel van ser diversos. Al gener de l’any 1939, quan va entrar l’exercit de Franco, precisament per Sarriá, on ell vivia, va ser atropellat per un camió de l'exercit "nacional" que anava en contra direcció -els primers dies de la ocupació no hi havia normes- i va quedar entre les rodes, salvant-se, també miraculosament, quan ja tothom el donava per mort. Aquests primers dies després de l'entrada a Barcelona de les tropes franquistes, tots els nens i nenes, sense col·legi i amb totes les familias trencades, tot anava completament incontrolat i tots jugaven amb tot. També li va caldre ficar-se en lluites de supervivència, perque a la ciutat tot estava tancat, no hi havía menjar enlloc i per aconseguir-lo tothom es buscava la vida. S’havía de formar part de la tumultuària multitud i espavilar-se amb astucia per aconseguir espai al mig de la gent que assaltava els abandonats magatzems d'aliments. És molt difícil imaginar les escenas caòtiques que es produïen. Es podien escriure moltes anècdotes referent als dies aquells i cap d'elles divertida. Amb els seus petits amics de la barriada de Sarrià, -vivia a casa d'uns oncles al carrer Anglí, prop de la muntanya de Vallvidrera i el Tibidabo- van resseguir els indrets de les rodalies –amb total inconsciència del perill– i van trobar i van jugar durant alguns dies amb armes de foc abandonades pels soldats en retirada: perilloses bombes de mà de diverses procedències, rifles, pistoles, etc., que van produir ferides a moltes criatures i, fins i tot, alguns nens van perdre la vida jugant amb aquelles bombes de mà, pel motiu que no hi havia control de res. Sembla que aquest personatge a la seva infància, tingué set vides. Per més problemes, aquell ivern, va caure malalt greu amb una pulmonia i, en aquell temps, encara no existia la penicil•lina. El metge que el va veure, amic de la familia, va treure tota esperança als parents i el va desnonar. Sort va tenir que un amic d'un carrabiner, conegut de la família, que estava a la zona de duanes de fontera, va aconseguir un medicament nou portat d'Andorra, que es coneixia genèricament com "sulfamida" que li va salvar la vida.
La postguerra, va ser molt dura per aquesta família. La mare, sense recursos i amb un fill de 13 anys al seu càrrec (els grans al final de la guerra, van seguir camins diferents i es van espabilar com van poder, però sense dependre de ningú), va obligar-la a vendre tot el que era vendible -mal venut- de qualsevol manera, joies, col·lecció de segells, records de l'Àfrica portats pel seu marit, com eren: escultures, pells d’animals exòtics, ullals d'elefants i fins i tot, els mobles.
Van passar aquest període de misèria, del 39 al 41, mal vivint a casa dels parents que hem citat més amunt i finalment van decidir anar-se'n a viure amb la filla Maria Antònia a Torredembarra, on aquesta exercia de mestra i era persona molt estimada. Rafel Hernàndez Sagarra, va arribar a la Torre, a l'edat de 15 anys, havent pogut estudiar només uns pocs cursos de primers de batxillerat –sense acabar-ne cap– saltant d’un institut a un altre i dos cursos de peritatge mercantil. O sigui, sense acabar res. Però havia aprés a sobreviure a la universitat del carrer.
Només amb el sou de mestra de la Maria Antònia i les classes particulars que donava, era molt difícil la subsistència de la família, i més en aquella època de crisi generalitzada. Com a anècdota es pot dir que, a la Torre, només hi havien dos cotxes (dels metges) i tres bicicletas en tota la vila. Per tant el Rafel va entrar a treballar com aprenent de fuster als "Tallers Gual" de Torredembarra, per ocupar el seu temps i guanyar una petita setmanada i aquesta época de adolescència també vva ser molt dura, sense diners per a res. Moltes vegades ni tan sols per pagar l’entrada al cine o als balls de festa, fins la data de la seva incorporació a la "mili", que va fer l'any 1945 com a voluntari al cos d'aviació, la qual cosa va ser una mica complicada perquè a l'informe obligat de la Guardia Civil, constava el seu nom sota l'epígraf "sospechoso"amb lletres vermelles –com li va transmetre un amic seu –company de l’equip de fútbol– i membre de la "benemèrita"- qualificatiu originat per ser fill d'un exiliat polític i, per tant, "desafecto al régimen" i això va dificultar, en principi, la seva incorporació. Sort de l'alcalde d'aquell temps, bon amic de la familia i de la seva germana Maria Antònia que va informar favorablement. La tria d'anar a aviació va ser pel motiu que el temps obligat era més curt que si entrava en la mobilització forçosa (dos anys el voluntariat a aviació, tres anys a l'allistament forçós.
Al finalitzar aquest lapse obligat a l'exèrcit (1945-1947), període farcit d'anècdotes -també exemples de supervivència- que no caben aquí però sense interès pel context de la narració, exceptuant que después de la “mili” a Barcelona, on va estar al presentar-se en les oficines de la Jefatura del Sector Aèri en les quals es va quedar al comprovar que ningú sabia on s’havia d’incorporar, después de passar per Zaragoza i Reus i, quan el cap de l’oficina, que era un tinent molt despistat de familia amb títol nobiliari –que no tenia ni idea de res quant a normativa militar– li va fer unes quantes peguntes respecte a com habia arribat allí i si sabia escriure a màquina, a la qual cosa va contestar afirmativament, quan en realitat només sabia fer-ho amb dos dits, i el tinent li va dir que ja es podia quedar i allí va passar tota la resta fins acabar la “mili”. En aquelles oficines va aprendre a escriure a màquina i es va convertir, en poc temps, en l’home de confianza del coronel Jefe del Sector, perquè ell deia que el Rafel Hernàndez, era l’unic de l’oficina que sabia escriure sense faltes d’ortografia –que en realitat era un problema per tots els altres. I va viure –sense diners i sense menjar el “ranxo” de cuartel– fins i tot dormia en un “plegatin” i menjava a base de “chusco” militar i llet de granja, acompanyat de panses i ametlles torrades, perquè li feia mandra anar a menjar el “ranxo” al cuartel que estaba a la base d’hidroavions al port, molt allunyat de la jefatura que estava al carrer Tuset, prop de la Diagonal. A més a més es quedava de guardia d’oficina cada tarda i així suplia els altres oficinistas, cobrant per cada favor de substitució i aquests eren els diners que constituíen la font principal dels seus ingresos perquè tots els altres soldats situats a la jefatura del Sector Aéri, eren gent destinada allí per recomanació –fills de gent benestant de Barcelona– estaven agraïts i encantats de pagar. Aquells diners i d’altres que guanyava fent còpies a màquina dels plecs de condicions de concursos públics que alguns empresaris pagaven i que ajudaven econòmicament al Rafel. No obstant cada cap de setmana anava a Torredembarra, amb un pase de viatge militar que havía aconseguit. amb el qual no pagava al tren Acabada la “mili” va quedar-se a la gran ciutat a buscar-se la vida. Durant algun temps va viure en una pensió barata on mal vivien els seus dos germans, Ferran i Carles, que li van començat a ajudar a pagar, fins que no van poder més. Els dos havíen aconseguit acabar els estudis i el títol de bachillerat i això els hi permetia trobar feines com a mestres provisionals que era una feina facilitada per la falta de professionals i l’estat homologava a tots els bachillers per suplir aquesta carència. LLavors va fer un tracte amb una tia –germana del seu pare, que era funcionaria de l’estat i casada, sense fills– per anar a viure a casa seva, i com que havia començar a treballar, com a empleat eventual, en unes oficines d’un ens que es deia Zona Territorial de Indústria núm. 4, depenent del Ministerio del Aire, gràcies a la recomanació expressa del coronel cap del Sector Aéreo de Cataluña, amb el qual havia estat treballant com a oficinista ajudant i s’havia guanyat la seva consideració i fins i tot, la seva estimació. En aquell departament, va entrar en qualitat de auxiliar administratiu interí. El sou era petit, però la feina no matava, i li permetia pagar la manutenció a casa de la tia. I, en realitat, el resultat del treball tampoc no era important. Allí no treballava ningú. L'horari era de matí. No obstant, aquella oficina portava el "control" teòric de vàries indústries auxiliars i depenents del Ministerio del Aire, com eren la PEGASO (fàbriques d'autocamiones i canons de defensa antiaèria) L'ELIZALDE (motors d'aviació alemanys -model JUNKERS- restes de guerra, totalment inútils i obsolets) i la casa SAMPERE (paracaigudes). Aquell temps va ser força instructiu. Es va assabentar que molta gent cobrava per feines que no feia ningú. O sigui que grans contractes per realitzacions que no arribaven a utilitzar-se mai, exceptuant els paracaigudes. Aquests eren de veritat. Els diners oficials anaven transferits darrera de certificacions fetes per persones que cobraven per certificar i prou.
Durant aquell temps de trampes, corrupció acceptada i "estraperlo" normal per tothom, en Rafel va acceptar -treballant a les tardes- feines de comptabilitat per empreses que volien posar en ordre els seus comptes, que eren fets amb llibres de doble comptabilitat perquè els inspectors oficials (que també paraven la mà) poguessin certificar la legalitat dels negocis. La feina era poc pagada peró bastant fàcil, principalment perquè tot anava en diner negre i els propietaris de les empreses només portaven llibres per cobrir l’expedient, cosa bastant senzilla, fins i tot per una persona com en Rafel que no era posseïdor de un gran bagatge professional en aquest camp. En realitat va tenir que inventar-se un sistema de contabilitat propi, perquè no en tenia ni idea –però els empresaris tampoc. Aquestes petites feines, cobrades per hores, l'ajudaven a viure, sense gaires alegries, però amb molta llibertat d'acció. I se'n va sortir prou bé. I totes les irregularitats que presenciava, no tenien remei. La corrupció era tan general, que no era possible trobar una autoritat en la qual poder confiar per denunciar-la. En aquella edat, tot el seu idealisme es va veure impotent per lluitar per la legalitat. La relació d'aquests fets, és la primera vegada que s'escriu. En aquella època, si ho hagués dit, s'hauria jugat alguna cosa més que la llibertat
Per tot això i l’haver de lluitar i valdre's d'ell sol, encara que sempre va tenir el suport de tots els germans, que sempre habien estat molt units en tots els problemas que van ser molts, de qualsevol membre de la familia, i amb total penúria econòmica, però totes aquestes experiències el van obligar a madurar abans de temps, a més a més de convertir-lo en un expert en supervivencia a la gran ciutat.
Sobtadament va sorgir una oportunitat de fer unes oposicions per entrar com a auxiliar administratiu, amb contracte indefinit, en una caixa d'estalvis i va presentar-se, sense gaires esperances, ni gaires ganes, perquè ell ja s’habia acostumat a viure amb una llibertat que la disciplina bancaria faria perillar, segons l’hi va advertir el seu germà Carles, que ja habia entrat a treballar a la mateixa caixa d’estalvis, pocs anys enrere. I dic, sense gaires esperances, perquè per 70 places, es presentaven 700 opositors. Molts d'ells joves llicenciats de la universitat sense feina, i d'altres procedents de tot Catalunya, perquè en aquell temps la crisi de treball era general. Es va presentar bastant de mala gana perquè ja comptava que aquesta feina seria esclavitzant i, per tant, va fer les proves sense cap neguit ni preparació especial i amb els nervis ben tranquils.
La seva formació acadèmica era quasi totalment autodidacta, exceptuant els pocs anys d'estudis oficials. Sempre li havia agradat molt la lectura i havia nascut en una família on els llibres eren abundants. Com a exemple, només caldrà dir que, abans dels 10 anys, entre altres volums de la important biblioteca familiar, ja s'havia llegit molts libres d’autors importants i, fins i tot, de la mitologia grega com eren els -presumptament homèriques- L'Odissea i La Ilíada.
No obstant -retornant a la història de les oposicions- va tenir una sorpresa quan van ser publicades les llistes i, encara que tenia la seguretat d'haver fet correctament les diverses proves, no tenia gaires esperances per la cosa dels favoritismes i les recomanacions, però va veure que el seu nom havia estat elegit, amb el número 23, entre els 700 opositors.
Després de pensar-ho bé va decidir d'entrar a treballar en aquesta disciplina de la banca, més que res per la seguretat de la feina i perquè, en aquella època, ja tenia intenció de formar família i casar-se amb una noia de Torredembarra, amb la qual ja festejava des del temps de la "mili", filla de pare carrabiner i de una mare descendent de pescadors i, paradoxalment, amb un avi contrabandista, de Baix a Mar. Va entrar a treballar a "La Caixa" –que en aquell temps es deia Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares– el mes de gener de l'any 1949 i va passar a formar part de la plantilla de Barcelona-Oficina Central. No obstant, amb la intenció de prosseguir els seus estudis de professorat mercantil. Cosa que -ja m'avanço- no va succeir mai.
La vida de la familia es va anar regularitzant, poc a poc. El seu pare va tornar i va anar a viure amb el Carles, fins que va morir a la ciutat de Martorell, on el Carles era delegat de la Caixa. El Ferran va anar treballant, en diversos oficis fins que es cansava i anava a fer una altra cosa. Va ser descarregador al moll, manobre, publicista, contable en una fàbrica de productes abrasius, mestre contratat per ensenyar els fills dels treballadors d’una empresa de mineria a Fígols, especialista en arts gràfiques i va acabar acreditant-se com a corrector d’estil d’una editorial de primera línia. Al final va ser el secretari del sindicat d’arts gràfiques de la CNT. No es va casar mai. La Maria Antonia es va casar amb un mestre company de feina i va tenir 4 fills i el Carles, després de ser mestre en una escola de jesuites, va entrar a la caixa d’estalvis, com ja he dit. Es va casar i va tenir molts fills (onze) i quan estaba de delegat de la caixa a Santa Coloma de Queralt, la mare –que vivia amb ell– va morir plàcidament, quan per fi, havía trobat la pau i la tranquil·litat. En el temps que escribim això, tots els pares i germans del Rafel ja són morts. Ell és l’últim membre vivent de la saga familiar.
-FAMÍLIA-JUBILACIÓ
I POSTJUBILACIÓ- (1949 - 2002)
Del 49 al 52, va viure a Barcelona, encara a casa dels oncles que -sense fills- li van demanar la convivència. Mentrestant s'havia casat amb Pepita Pàez Valls. El matrimoni va tenir lloc el 7 de setembre del 1951 a Barcelona, a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià.
L'any 1953, la seva feina li va donar la oportunitat de poder tornar a Torredembarra. Gràcies a la seva insistència, la direcció de “La Caja de Pensiones”, que tenía una bona impresió de la capacitat i de l’eficiència del Rafel Hernàndez, qe havía demostrat en diverses gestions durant els pocs anys des de el seu ingrés l’any 1949, va acordar posar una sucursal a la Torre, encara que amb molts dubtes i en pla experimental, perquè la proximitat de Tarragona i El Vendrell els feia creure que no seria bona inversió.
Va anar a treballar a Tarragona –en comissió de servei– amb l'encàrrec de buscar local provisional per instal•lar la sucursal a Torredembarra i la família es va quedar vivint a la Torre. El mes de Juliol de l'any 1952 havia nascut el primer fill, a Barcelona, al què, contra la seva voluntat, li van posar el mateix nom del pare, o sia Rafel. Això sempre provoca confusió. L'any següent, 1953, al mes d'agost va nàixer la seva filla Araceli.
Per fi, l'any 1955, després de un any i escaig de gestions, es va inaugurar la sucursal en un petit local -que encara existeix- que abans havia estat estafeta de Correus, al carrer de la Muralla núm. 9 (llavors calle José Antonio).
La família -que va seguir augmentant- va anar a viure al mateix carrer, en una casa de pisos de nova edificació. L'Albert va arribar el 12 de novembre del 1957 i la última filla, Patrícia, el 14 de juliol del 1963.
També cal recordar, des de l'any 1954, les activitats i les associacions de les quals, era soci i col•laborador.
Des de l'any 1954, en el qual va començar a viure i a treballar a la Torre, la seva intenció va ser integrar-se dintre de la vida social de la vila, exceptuant la política –en aquell temps totalment ofegada pel totalitarisme franquista– en la qual mai va voler entrar, a pesar de la insistència dels alcaldes que eren coneguts i també amics, que volien que entrés a l'Ajuntament com a regidor (cal aclarir que llavors els regidors eren nomenats a dit, per l'alcalde de torn). A ells no els hi va dir mai, però s'havia jurat a ell mateix que mai col•laboraria amb les institucions franquistes. Hi ha vivències que no s'obliden. El seu pare i la seva història encara pesaven molt.
PRIMERS ANYS A TORREDEMBARRA:
Intervenció directe en les negociacions amb l'Ajuntament i amb l'alcalde d'aquella època, Sr. Manuel Guiral, pel motiu de l’amistat que sempre habia tingut amb aquest alcalde, per la instal•lació de les noves oficines de "La Caixa" (que llavors encara no havia triat aquest logo i es deia: Caja de Pensiones para la Vejez i de Ahorros de Cataluña i Baleares (tot en castellà, naturalment). Aquesta negociació no va ser fàcil, perquè s'havia de lluitar en dos fronts. Per una part els executius de la Caja de Pensiones, que deien que aquella zona que estaba en terreny del Sr. Esteve Huguet a les afores de la zona urbana, al final del carrer de La Sort, tot zona agrícola, eren "extraradio" i per altra banda, l'Ajuntament demanant que la Caja de Pensiones es fes càrrec de totes les despeses d'obertura del carrer que tenia d'empalmar el passeig de la Sort -en aquell temps "Paseo de los Màrtires"- amb el carrer Antonio Roig. I per més dificultat, s'havíen de comprar dues cases que donaven davant del carrer Gibert i taponaven el carrer en projecte. Al final, en Rafel Hernàndez va aconseguir convèncer els caps de la Caja de Pensiones, de la bondat de la compra i del pervindre urbanístic de la zona i lligar un pacte amb l'Ajuntament, amb la condició de aportar l'obertura d'una biblioteca pública a cárrec de la Caja de Pensiones -dintre de la seva Obra Social- fent-se càrrec tambè de les despesses d'urbanització del nou carrer i per part de l'Ajuntament, com a mostra de gratitud donar el nom del fundador de la Caixa de Pensions, al nou carrer en projecte. I per això el carrer es diu carrer Francesc Moragas i Barret. Al final tothom va ser feliç i el nou edifici va ser acabat l'any 1961. L'obra va ser dirigida per l'arquitecte Sr.Marquès que el va dissenyar i, posteriorment, va ser contractat per l'Ajuntament i durant una sèrie d'anys va ser l'arquitecte municipal. També va dissenyar l'edifici de la família Huguet que ocupa un supermercat al carrer Moragas. Cal dir que en Rafel volia anar a viure al nou edifici de La Caixa, però els preus de lloguer, en aquella època, ho van impedir, fin i tot, comptant amb les avantatges de ser edificat amb els beneficis oficials de "Vivienda Protegida".
La Torre va guanyar una Biblioteca Pública i una nova entitat amb bones referències respecte a obra social, que va representar, en el seu futur immediat, una gran fita i una gran millora per la difusió de la cultura a la vila.
Integració amb les entitats de la Torre:
Centre d'Iniciatives i Turisme, Club Marítim Torredembarra, Associació de Botifarrers, Dòmino, Jubilats, Castellers, Sardanes, Teatre, Centre d'Estudis, etc., van ser les primeres entitats objecte del seu interès.
D'algunes va ser promotor i fundador i d'altres simplement va ser soci col•laborador.
I amb una perspectiva d'ordre general, va fer-se soci d'OMNIUM CULTURAL, GEPEC, GREENPEACE, UNICEF, ETC.
La resta d'aquesta petita i resumida història, serà recordar la part política des de l'any 1991, i abans, quan la seva situació era de jubilat, perquè s’habia acollit a la jubilació anticipada des de l’any 1985 (seixanta anys d’edat) i el buscaven per cap de llista quasi tots els partits, trobant-se sempre amb la seva negativa. Fins que, degut a la insistència del partit Esquerra Republicana de Catalunya, va acceptar ser el cap de llista d'aquest partit, deixant molt clara la seva "no militància" i la seva independència. I va ser la primera vegada que ERC entraba a l'Ajuntament de Torredembarra, en la posguerra. En aquesta primera etapa va ser regidor i primer tinent d'alcalde i va demanar la cartera de Cultura i la creació de noves regidories com van ser la de Medi Ambient i la de Joventut. La primera va ser adjudicada al regidor de Sanitat.
Ara caldría començar des de llavors i fer la història dels anys 1991/1995 (primera etapa) i 1995/1999 (-segona etapa- creació i direcció del Patronat de Cultura) i 1999/2003 (tercer quatrienni), altra vegada com a regidor, aquesta per sol·licitud del partit de CiU, també com a independent, sense militància).
D'AQUEST TEMPS, QUE COMENÇA L'ANY 1991 AMB L'ENTRADA A L'AJUNTAMENT, ON VA SER PRIMER TINENT D'ALCALDE, COM A REGIDOR INDEPENDENT PRESENTAT EN NOM D'ERC (ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA).
ESPEREM QUE LA SENYORA ROSA MARIA GUASCH ALBERNI, FUNCIONARIA DE L'AJUNTAMENT, ADSCRITA A LA REGIDORIA DES DE L'ANY 1991, COL•LABORI EN LA TASCA DE RECORDAR I DEIXAR CONST`ÀNCIA DELS FETS, JA QUE VA SER COL•LABORADORA PRINCIPAL EN AQUESTES REALITZACIONS, DES DEL 1991 AL 2003.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
PETIT RESUM DE REALITZACIONS DES DE LA REGIDORIA DE CULTURA I, MÉS TARD, DES DEL PATRONAT DE CULTURA I COM A REGIDOR DE RELACIONS CIUTADANES, AL FINAL.
Disseny i oficiliatzació del nou escut de la Torre, creació del Fons d'Art, de l'increment del Seguici i del Carnaval, la revista cultural La Sínia, Punt d'Informació Juvenil, Patronat de Cultura i Casal de les Entitats, Cartell de Premis, promoció i assessorament d'associacions vilatanes, programes i calendaris amb històries i fotografies (de la Torre i de Baix a Mar), protocolització de l'acte de l'himne i proclama de l'11 de Setembre i els protocols de l'acte tradicional de Lliurament de Dots i de les Festes Majors, incorporant la figura del pregoner i incrementant notablement el seguici, etc.., confecció de reglaments diversos: principalment, els de Normalització Lingüística, i el d'Honors i Distincions. També va crear el reglament d'Us del Patrimoni de l'Ajuntament (no utilitzat mai) i va treballar molt de temps en l'inacabat ROM (un altre reglament municipal). Va intervenir directament en acords com els de la demanda de creació de les regidories de Joventut i de Medi Ambient i amb la preservació dels muntanyans (any 1991) lluitant per la qualificació oficial de PEIN (Espais Interès Nacional), i -en la segona etapa de regidor (1999-2003)- va crear també la regidoria de Relacions Ciutadanes -porta oberta a totes les demandes dels vilatans- amb la aportació de sistemes de elaboració pròpia de publicitat, carteleria, impresos, invitacions, etc.,etc. Existeix un llarg etcètera de realitzacions.
_____________________________________________________
